L'última novel·la de Pablo Simonetti, un autor que «conquereix multituds» (El Mercurio). L'enfrontament d'un home amb la seva història, classe i sexualitat. «Les escenes cremen perquè són plenes de veritat, tristesa, dolor». Alberto Fuguet «Simonetti cultiva les paraules amb mestratge: allà on hi havia silenci i aridesa broten les flors més commovedores». Jaume Bayly «En aquest sofà va quedar estès, desconcertat i exànime un dels homes que no vaig ser». A través d'una sèrie de trobades amb persones que van ser part del seu passat, el narrador de Los hombres que no fuei s'enfronta a la seva memòria, a les seves decisions ia les derives que ha anat prenent la seva vida, donant pas al retrat d'«un món de formes belles, tiràniques i infructuoses, de regles inculcades que podien arribar a ser mortals». Amb una mirada aclaridora, conjugant malenconia i alliberament, Pablo Simonetti escriu sobre les vides possibles que anem abandonant amb cadascuna de les nostres decisions, sobre la pertinença i l'exclusió, amb el rerefons d'un Santiago de Xile en flames que permetrà al protagonista deixar el passat definitivament enrere. «Un dels escriptors més llegits del país. [...] Recorre a la memòria i la biografia: recompon episodis de la seva infància i joventut —alguns lluminosos, d'altres de poc feliços— i els passa pel filtre de la ficció». Andrés Gómez Bravo, La Tercera (Xile) «La primera vegada que vaig llegir un conte seu ho vaig fer per curiositat i no el vaig poder deixar fins al final. El suspens t'enganxa des del principi als seus relats. Fa temps que no llegia contes tan ben narrats per un escriptor xilè». Roberto Bolaño