Antonio Gala apareix com una figura insubstituïble, un fenomen insòlit, a l'espai mediàtic de la transició i la democràcia. Les seves obres teatrals van batre rècords de taquilla, les seves novel·les encapçalaven les llistes de vendes, les seves intervencions públiques eren veritables esdeveniments, però, sens dubte, van ser les seves columnes a la premsa les que li van concedir un reconeixement i visibilitat extraordinaris, malgrat el silenci o el recel una part de la crítica i del món intel·lectual. Des de la tribuna del Parlament de paper, l'escriptor ha acompanyat els seus lectors durant una mica més de quaranta anys, llegant-nos un testimoni incomparable. Aquestes columnes no han perdut gens ni mica de la seva vigència i mantenen vius la reflexió, l'anàlisi i l'emoció compartida. Recorrent les formes variades que va adoptar el seu compromís, Françoise Dubosquet Lairys ens convida a acompanyar la figura al seu paisatge, a escoltar una veu que s'aixeca com un crit individual però solidari, ja que acull les veus dels hereus d'una història feridora. Els articles de Gala ens parlen del ser davant de la seva terra, les seves penes, els seus amors perduts o fallts, les seves angoixes i alegries. Des de la triple fidelitat a si mateix, al seu temps i al seu poble, el fi observador de tota una època proposa una manera de pensar el món que ens envolta, a través del diàleg entre el passat i el present.