M'agradaria gaudir-ne, però no puc, i em dol no tenir-te a tu al meu costat per contemplar amb tu el meu gran imperi semàntic: ja no em fa falta dirigir tots els instruments d'una petitíssima organització radical, d'un grupuscle, perquè el meu discurs és per tot arreu, la meva veu és a totes les veus i tothom parla la meva llengua». Madrid, 2016. Dos edificis ocupats, entre Goya i Lavapiés, contemplen la ciutat amb ànim expansionista: l'antiga seu del NO-DO, conquerida per un grupuscle feixista, i les ruïnes d'uns estudis de cinema abandonats, convertides en caserna d'una cèl·lula marxista-leninista. Entre els dos espais, el Castell i la Comuna, apareixen Santiago i Ramiro, fills d'una ciutat trasbalsada i misantropa. Com tothom sap, qualsevol madrileny de bé pensa sempre en l'extermini de la classe social a què no pertany. Bengales contra mesquites, manifestacions enfrontades i els fòrums d'internet com a armes de destrucció massiva. El futur de la vila i tall, on la ingenuïtat ha estat eradicada i l'amor s'ha tornat un privilegi, estarà lligat al destí d'aquestes dues organitzacions a la perifèria política. La primera novel·la d'Elizabeth Duval, alhora discursiva i devastadora, és impregnada dels mateixos trets que l'època que retrata. És trista, apassionada i ve carregada d'indicis funestos; un retrat de la violència, les imatges i les paraules.