(Text del llibre en castellà) Pot una filla ser considerada com un fill? ¿I pot una dona prendre a una altra com a esposa, complint obertament amb tots els requisits que la tradició matrimonial imposa el nuvi? La resposta és en els dos casos positiva, encara que contradigui el que apunta el sentit comú, que s'associa de forma unívoca sexe i gènere, masculí amb masculí i femení amb femení. No cal anar molt lluny per trobar un exemple de la primera d'aquestes estranyes categories aparentment contra natura: aquesta és la pubilla catalana. Costa una mica més trobar mostres de la segona, però l'Àfrica hi ha un bon nombre d'elles. Ara bé, malgrat el seu títol provocador, aquest llibre no és una recol·lecció de rareses, sinó una anàlisi dels rols d'homes i dones en un pobles més nombrosos i cosmopolites de l'Àfrica contemporània, els igbo de Nigèria. I no es tracta d'un retrat parcial, centrat en el passat o en costums en extinció. A canvi, aborda la variable gènere en el conjunt de l'activitat social i arrenca de la història per projectar-se sobre el futur, tant de la seva pròpia societat, com de tota la humanitat actual, compromesa amb l'equitat i la justícia social. Amadiume defensa que, entre els igbo, ia l'Àfrica en general, el domini patriarcal és una seqüela de l'explotació colonial. Per contra, en el període pre-colonial, sexe i gènere podien no coincidir, negant, doncs, la pretesa universalitat de la subordinació de les dones. Entroncant, potser inconscientment, amb altres autors africans com Cheikh Anta Diop, Amadiume proposa una concepció africana de l'matriarcat que no és una mera visió especular de el patriarcat, com passa en gran mesura en el mite de les amazones: el matriarcat africà s'assentaria a la autonomia dels gèneres i en la construcció dels equilibris socials des de la diferència, i no des de l'imaginari de la igualtat. Donada la ben coneguda persistència «recalcitrant» de les tradicions a sud de l'Sàhara, la visibilització de l'gènere de les àvies podria ser una inesperada oportunitat per a les noves nacions africanes. L'obra va ser àmpliament aclamada des de la seva publicació el 1987. I també igualment discutida, de forma més o menys oberta. Amadiume va qüestionar enèrgicament el feminisme dominant -teoria i praxi social- que considerava marcat pel mateix biaix cultural que el colonialisme. A el fer-ho va obrir un horitzó divers a les lluites pels drets civils, començant pels de les dones: no totes les societats tenien per què dotar-se de les mateixes figures jurídiques, ni de les mateixes concepcions en el seu camí cap al bé públic. Aquesta perspectiva ha estat ignorada en molts cercles occidentals, però s'ha difós espectacularment en això que hem anomenat el món en desenvolupament.