(Text del llibre en castellà) Als humanistes de el Renaixement -i a partir d'ells a una altra gent de l'època- els encantava la paraula bàrbars, tan profunda de significats. Per als grecs bàrbars eren els aliens a la seva cultura; per als llatins -a més- tribus tosques i rudes que van concloure sent un perill. Per als cultes renaixentistes, bàrbars eren tots no estimaven la redescoberta cultura clàssica de la bonnae litterae, el llatí ciceronià o els refinaments de la vida i l'ànima. I així, quan els espanyols i els pontificis volien fer fora els francesos de la Llombardia, a principis de segle XVI, cridaven a aquests francesos bàrbars. La paraula sola justificava el combat. Però quan, alguna cosa després, en 1527, espanyols i alemanys van cometre el sac de Roma, els altres els van cridar bàrbars a ells. Ser bàrbar era pertorbació, rusticitat, ment estreta, ruqueria d'esperit, i de vegades de maces també ... Per això molts humanistes (i entre ells Erasme, que ho va fer en diàleg) van escriure en el seu pulcre neollatí, llibres anomenats Antibarbari -el erasmiano es va editar en 1520- defensant les bones lletres i com elles comportaven. Amb aquells textos en ment Villena ha redactat el seu Antibárbaros, una sèrie d'articles sobre temes diversos el denominador comú és la antibarbaridad.