E. M. Forster, més conegut per les seves novel·les Howards End, Una habitació amb vistes o Passatge a l'Índia, va publicar La Màquina es para el 1909. Considerada com una de les millors distòpies tecnològiques, el llibre no tracta només d'individus productors d'idees de 140 caràcters, atrinxerats a casa seva i abstrets davant les pantalles: és també una reflexió dolenta sobre la desaparició de la bellesa i de la sensibilitat que la societat industrial està eliminant. Però des del març del 2020, aquesta obra no es llegirà igual. A l'era del coronavirus, la novel·la de Forster adquireix un nou significat: la humanitat atrinxerada feliçment als seus habitacles, encantada amb els seus dispositius tecnològics, defugint el món exterior (suposadament tòxic) i practicant una distància social considerada com una cosa imprescindible i refinada. Davant la propaganda del #quédateencasa, el teletreball i la vida digital, l'al·legat de Forster per conservar escletxes d'humanitat davant de la Megamàquina adquireix una rellevància crucial.