Un feminisme a l'alçada dels temps seria aquell capaç de comprendre i donar cabuda a les lluites i reivindicacions del feminisme tradicional que exigeix ​​la igualtat i la diferència de la dona, a les crítiques «queer», a la noció de gènere com a dispositiu biopolític –inclosa la noció «dona»–, a les demandes trans que posen en dubte el domini cisgènere, així com a les sospites del feminisme negre i decolonial que veuen en el feminisme blanc un feminisme d'elit guanyat a costa dels cossos racialitzats , tant com a l'ecofeminisme que entén que l'explotació de la natura va alhora de l'explotació de la dona. Això que sembla impossible, unir des d'un sol punt de vista posicions tan polièdriques, el Manifest Anarcafeminista de Chiara Boticci ho aconsegueix. El que és impossible es torna possible perquè l'anarcafeminisme és «sense arxé», sense un principi únic que expliqui l'opressió, i alhora és per a totes, dones trans, dones cis, LGTBIQ+, etc., és a dir, per a tot el « segon sexe» d'avui que pateix alhora l'explotació del capital i el dispositiu biopolític dels Estats entossudits a classificar els nostres cossos per rendibilitzar-los millor.