(Text del llibre en castellà) En el pròleg d'aquest poemari, Itziar Zaga escriu: «Llegint a Maria precipitadament, sense el temps ni la cerimònia íntima que necessitarien les seves hipnòtiques paraules, l'he imaginat asseguda a terra de qualsevol cuina. Parlant suau però incisivament (com parla i és ella) a Sylvia Plath. Crec que li diria que hi ha horitzons més habitables i bells per a una poetessa colossal que el gas. Aposto al fet que seria capaç de convèncer-la perquè tragués el seu cap d'aquell forn que representa el asfixiant fracàs de tantes dones. Li injectaria una mica de la seva pròpia supervivència, exhausta però gloriosa. Una píndola de feminisme (que no de liti) per mitigar tanta Desolació ». Diu Concha García: «Aquest text, que planeja entre el poètic i l'aspre relat quotidià, no sembla perseguir l'objectiu de tranquil·litzar a qui ho llegeixi. Tampoc vol donar lliçons de poesia si considerem que la poesia, com va dir Goethe, és el llenguatge de fora mida, perquè el que aquí es diu no és metafísic, entra en un altre ordre, en l'ordre de la realitat a seques, sense ornaments. El real que cada dia refulgeix és un món generador de deixalles, d'escombraries emocional i detrito. El llenguatge -va escriure Monique Wittig- llança manats de realitat sobre el cos social ... ».