(Text del llibre en castellà) Qui són els múltiples personatges d'Afers de deliri ?. Tot poema líric viu en la intimitat de l'poeta, però aquest (sense deixar de ser ell, multiplicant-se, disfressant-se, fent-se passar per qui no d'el tot és, com un actor imbuït en els seus rols) pot usar voraços màscares. Assumptes de deliri és el meu llibre, potser, més veritable. Tots ho són. (Fins i tot Sublim Solàrium). Però és també el més emmascarat. En una entrevista, datada a Torí el 1951 - el meu any - deia Montale: Havent sentit des que vaig néixer una total harmonia amb la realitat que m'envolta ... Potser sigui jo un enamorat de totes les realitats - i de les extravagants i quimèriques, especialment - per disgust. Detesto la normalitat. I detesto als que - segle a segle, en aspra pedra tosca - han aixecat el ominós monument a la Normalitat, que ens porta a tots - amb els ulls buits - a la grisalla i a la mort. Ara fumo antigues herbes mirant com el Vesuvi fumeja sobre Pompeia, lúbrica. Miro de lluny - com Plini - i endeví la catàstrofe. Devia ser aquella elegant dama molt vella, que es va apropar a mi en aquest moment de vermellós capvespre (amb un filtre d'ivori, més que groguenca) a la qual vaig sentir aquesta frase, que després he cregut llegir en Paul Bowles: When there was life, I said that life was wrong. Potser és possible. L'equivocació, amb tot, no trenca l'encanteri solar.