(Text del llibre en castellà) Jordi Tello, el poeta dels instagramer, torna amb un nou llibre de relats inèdits fins al moment. Un referent de la poesia urbana actual al nostre país, amb gairebé cinquanta mil followers ... i que guanya seguidors cada dia que passa. Una veu nova, fresca i personal. Una forma diferent de veure el món i relatar-en clau poètica. Aquest és un llibre de relats poètics, de finestres a la vida on treure el cap amb mirada crítica i pell sensible. Jordi Tello ens regala la seva mirada particular, sempre en clau poètica Imagina l'erupció d'un volcà enmig del no-res. Imagina una columna de fum i cendra superior als 40 km d'alt. Els cels grisos, els dies ennuvolats. Imagina aixecar al matí i que tot estigui fosc, imagina anar a dormir a la posta de sol sense que el sol hagi despuntat. Imagina que un volcà explota a Indonèsia i que a tot l'hemisferi nord li desapareix l'estiu. Un estiu sense sol, un estiu sense platja, sense rialles. Només un estiu fosc. Va succeir de veritat. Va succeir en 1816. Aquell estiu Mary Shelley va escriure Frankenstein. Jo també he sentit l'erupció d'un volcà enmig del no-res, la columna de fum i cendra superior als 40 km d'alt, els cels grisos, els dies ennuvolats. He sentit aixecar-me al matí i que tot estigui fosc, anar a dormir a la posta de sol sense que el sol hagi despuntat. Et vas anar i dins meu va esclatar un volcà que ho va ennuvolar tot. Va succeir aquest estiu. A mi ara alguna cosa em ennuvola i em fa sentir-me perdut per dins. Mary Shelley va crear Frankenstein. Jo sé que, estimant-te, amb tu vaig crear un monstre. El teu record, com les cendres, encara volen en l'aire. Encara he d'assumir que, com l'estiu, te n'has anat. _AUTOR TELLO, JORDI La meva mare sempre diu que jo vaig néixer dues vegades. No s'equivoca. La primera va ser quan ella em va donar llum, la segona va ser quan, sense saber per quina raó ni amb quin motiu, vaig començar a escriure. De el primer part no recordo res, però de el segon he de dir que, per estrany que sembli, vaig néixer en una illa totalment deserta. Jo tenia catorze anys. Des de llavors fins ara, m'he passat tota la vida escrivint perquè diuen que els nàufrags escrivim missatges que llancem a la mar en una ampolla de vidre per demanar auxili. Ara viu en una gran ciutat, però de vegades retorn a aquesta illa a escriure. Molt temps m'ha costat comprendre que els missatges que tirava a la mar no eren missatges de socors sinó una invitació per compartir aquesta illa.