Cròniques d'ultrason, el darrer llibre de proses poètiques de J.V. Foix i el primer traduït al castellà, «és un microcosmos de tota l?obra de Foix, d?extraordinària vitalitat inventiva», en paraules de Pere Gimferrer. La seva edició catalana, el 1985, va ser guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona i amb el Premi de la Crítica, mentre que la candidatura de J. V. Foix per al Premi Nobel de Literatura està sent proposada de manera cada cop més àmplia i insistent. Per tot això, la publicació d'aquest llibre és un esdeveniment extraordinari, que permetrà un acostament millor a un clàssic indiscutible, i per tant perennement actual, del segle XX. Als quinze relats de Cròniques d'ultrason, l'estructura de les quals és més narrativa que purament lírica, apareixen una sèrie d'habituals temes foixians: la barreja inextricable d'elements onírics i quotidians; el joc entre les aparences i la realitat; elaboracions molt diverses del tema del doble; la geografia del seu barri de Sarrià, escenari imprevist d?insòlites transformacions... Un univers de castells de vidre que desapareixen, de dames d?ulls canviants, d?estranyes estols de noies a la recerca d?un faune penjat... I sempre la consciència que la poesia és exterior, ja que «hi ha una realitat poètica, amb la seva màgia pròpia i el seu univers singular, que qui investiga les essències intenta descobrir», en paraules de Foix. Tal com va escriure Antoni Munné, «l'essencial de la seva obra com a escriptor se centra en allò que ell ha anomenat la seva faceta d'"investigador de la poesia", aprofundint en les arrels del llenguatge poètic en una síntesi permanent entre l'avantguarda i el classicisme, entre allò modern i allò antic, però sempre amb una referència explícita a aquesta dualitat constitutiva de la seva personalitat, de la seva poesia.» Un vers del mateix Foix il·lustra emblemàticament aquesta simbiosi: «M'encanta el que és nou i m'enamora el que és vell». «La poesia de Foix "recorda" els quadres de Dalí, de Tanguy, de Magritte, on la trompe l'œil ha utilitzat per representar imatges d'una "irrealitat" esfereïdora.» (Joan Fuster) Editorial Anagrama s'honra a albergar a les seves «Narratives hispàniques» un autor del qual Pere Gimferrer va afirmar que «com Pessoa a Portugal, Foix ha estat, més que un escriptor, tota una literatura».