Entre les paraules i les coses, hi ha una correspondència essencial, o hi pot haver coses que tinguin lloc en un espai diferent del de les paraules? Sota quin ordre les ciències humanes van pensar les coses des del Renaixement? Era la representació el fonament daquest ordre? Quin paper van tenir els noms, el discurs, el llenguatge, en aquesta arquitectura? La publicació d'aquesta obra el 1966 consagra el seu autor com a un dels intel·lectuals més originals de la seva època. Aquí Foucault aborda aquests interrogants i conclou que entre aquestes dues regions tan distants –les paraules i les coses– hi ha un fallit, un buit, un confús domini, i que és per la naturalesa d'aquest desencontre que les certeses i veritats suposadament permanents van canviant al llarg de la història. Les paraules i les coses és una arqueologia del contemporani, ja que les ciències humanes són caracteritzades aquí fonamentalment com a pràctiques i institucions, i el coneixement, com a resultat d'un sistema de regles que són pròpies de cada època i no del progrés de la raó.