Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d’una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar, desactivar la mare obsessa de la salut, la germana obsessa de la felicitat, negar-se a pagar el deute del que han invertit en tu: no hi ha res a esperar d’una lesbiana suïcida. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s’esquerdi. I començar. “La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols”, diu l’heroïna, i es posa a caminar sense agafadors. La seva vida lliure, mortalment sorprenent, tiba de banda a banda d’aquesta novel·la com la corda del funambulista a cent metres d’altura. Eva Baltasar la camina amb el desafiament i l’elegància dels escriptors de raça. La voga de la literatura de dones fa tant més oportuna la publicació d’aquest llibre com la veu que el sosté no té res de tòpicament feminista. Poques obres han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony —paraula lícita en una prosa cruament elegant. Més enllà d’una subtil xarxa de relacions entre dones d’una mateixa família i entre dones amants, la gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força que assetja i rebenta l’escut que li oposes —el permagel.