Al sobradament lletraferit Ángel Borreguero li agrada la vida de nit, i els mons de la cràpula i del vici, on es pot ser participi o espectador, però on sempre s'aprèn. La cuina literària de les nits tèrboles o luminiscents atorga moltes sorpreses cultipar-les, com aquest molt peculiar llibre d'Àngel, que no vol ser provocador: Putitos. Potser no és poesia, tampoc prosa: és un tèrbol, una concatenació d?imatges ?només imatges diferents? que ha de llegir-se com a gregueries líriques, obscenes, brutes i brillants brotades dels molts submóns. Des del bonic noi perdut, amb samarreta suada, xinesos i cabells d'aixella, fins a la grossa que pateix (íquerid Orson Welles!) perquè se somnia verg prerafaelita amb els talons trencats. Borreguero ens dóna un estrany i atractiu llibre de prosa poètica o poesia en prosa aforística, que traspua milers d'imatges de putrefacció i brillantors.