Una dona sola davant del mar. Un far ple de llibres. Descobrir que el darrer amor, el més profund i veritable, és amb la pròpia vida. Montse Barderi signa la seva novel·la més lliure, desfermada i lírica: un relat radical sobre les dones que comencen a envellir i, lluny de renunciar a res, ho volen tot. Una història que parla d’identitat, cos, bellesa, amistat, llibres, sexe i miracles. I ens recorda que potser no cal una altra persona per sentir-se estimada. Potser només cal aprendre a parlar amb el mar. I jo, mentrestant, incapaç de consolar-la, dibuixava cercles de llum sobre l’aigua. Estava enamorat d’una dona convencional, amb somnis de clixé, plena d’automenyspreu, inseguretats, debilitat, tristesa, i jo, com sempre, me la vaig estimar encara més per patètica, per innocent, per desorientada, per profunda i irremeiablement humana.