Què és l'home? Durant segles, se l'ha pensat com una criatura divina o un ésser natural, i la seva veritat estava més enllà d'ell: en el Déu que l'havia creat o en la naturalesa de què havia sorgit. Però cap a finals del segle XVIII, l'home va començar a buscar en si mateix la seva pròpia veritat: en el cos, en els sentits, en la ment, en les condicions materials de la seva existència, en les creacions culturals. Així va sorgir i va prendre forma l'antropologia en sentit modern: la pregunta per l'home de què el mateix home és la resposta. La qüestió antropològica, curs que Michel Foucault va dictar a la Universitat de Lile ia l'École Normale Supérieure parisenca, i inèdit fins ara, és la història d'aquest esdeveniment. Foucault desplega la seva exploració en una seqüència impecable i sorprenent, ja que posa el focus en autors o textos no sempre obvis. El primer moment ens mostra per què la filosofia clàssica europea (Descartes, Malebranche, Leibniz) roman sorda a aquesta qüestió: als segles XVII i XVIII l'home no existeix com un ésser autònom o arran de saber sobre la seva pròpia voluntat. Al segon moment, a partir de Kant, l'home es torna el punt de gravitació i fonament de la filosofia -de Feuernbach a Dilthey, passant per Hegel i Marx-, i així sorgeix el conjunt de les ciències humanes. Al tercer moment, el pensament dionisíac de Nietzsche anuncia la mort de Déu i, amb ella, l'esfondrament de l'home mateix. Si el sorgiment i la mort de l'home van ser els temes que van ubicar Foucault al centre de l'escena amb la publicació de Les paraules i les coses, aquest curs ens mostra el camí filosòfic que el va conduir fins aquí. Però La qüestió antropològica també obre noves possibilitats de lectura del seu projecte intel·lectual, que molt aviat va buscar una fórmula per sortir de l'antropologia i fer del pensament un exercici crític de la llibertat, ja no lligat a cap essència humana predefinida.