El projecte cultural i polític de Pedro Lemebel va dependre sempre de la seva capacitat per donar veu i visibilitat a aquells aspectes de la realitat social, cultural, econòmica i política xilena que la molt llarga transició de la dictadura a la democràcia havia mantingut en la marginalitat o preferit amagar. Per això, per ser escoltat, va fer servir la cultura popular, els contrastos radicals, els binaris culturals, els estereotips que va armar i desarmar, el surplus verbal, l'escàndol i la intervenció mediàtica, l'humor popular i el sarcàstic, la denúncia, la performance , l'ull i la ploma, l'anus i el fal·lus. L'èxit d'aquest esforç, al seu torn, va dependre sempre de la seva capacitat per repetir i alçar la veu, per denunciar i criticar, una vegada i una altra, amb insistència, fins a ser sentit. La repetició i l'excés van engendrar i van afectar un cert estil barroc i popular que, en l'afany per dominar la tensió entre repetició, diferència i difusió, va passar per diverses etapes al llarg de la seva obra. Aquestes temàtiques i aquest estil van produir una estampa literària distintiva, tant un estil com una figura d'autor altament visible i reconeixible, gairebé una marca. El reconeixement va augmentar la seva capacitat de ser escoltat i va presentar, simultàniament, el perill que la marca registrada enfosqués els seus interessos crítics i la capacitat dels seus textos per desfamiliaritzar les certeses d'aquella transició xilena.