Les morts de Federico presenta l'oportunitat d'endinsar-se de ple en totes les hipòtesis que s'han estudiat sobre el presidi i la mort de Federico García Lorca, des de la més oficial, que va ser afusellat l'agost del 1936, a la que explica que va morir mentre era torturat, o aquella més aventurada que va sobreviure a tot això i va morir lluny d'Espanya. Però Les morts de Federico no és un relat a l'ús, sinó que –sense oblidar els fets, els testimonis i tota la informació existent sobre ells– Manuel Bernal posa dempeus, i des de diferents punts de vista, els moments que va poder viure el poeta , endinsant-se en la seva personalitat, en les seves sensacions i en el riure, però també en la desesperació i el dolor de saber-se en mans d'una gent plena d'odi i rancúnia. A més, l'obra inclou una segona part en què sota el títol «Les veus amigues» apareixen els poemes i els textos que li van dedicar a Federico els seus amics –des de Rafael Alberti a María Zambrano– quan van saber de la seva mort, perfectament contextualitzats amb detalls i anècdotes que faran al lector entendre quins llaços unien els seus autors amb el gran poeta de Granada. «El van matar; però Federico va sortir viu del crim i ells han sortit irremissiblement morts. Ells, que van voler deslliurar-se'n, pel crim, no es lliuraran mai de la seva venjança més terrible, de la perduració del seu somriure ample camperol, de la perduració de la seva poesia». Pedro Salinas