És un llibre d'assajos i crítica feminista sobre les dones a les cròniques de Pedro Lemebel. L'autora, amiga de Pedro Lemebel, que li va sol·licitar escriure aquest llibre perquè “les dones de les cròniques tinguin un relleu dissenyat des d'una altra mà, una lectura propera, còmplice, des de la política dels afectes feminista”, indaga des de la teoria feminista , i les seves pròpies experiències, i va urdint la rebel·lia, la història i la representació de gènere i de dissidències, en cadascuna de les imatges de les cròniques que analitza. “La conversa sinuosa, el riure a salts, l'olor del te a fulles; el pa ben torrat a la cuina antiga, blanca, de quatre plats; els ous remenats al seu departament del Parc Forestal, l'ampolleta anysa, de pocs watts de voltatge, penjada d'un llum perquè la instal·lada al cel ja no funciona. Ple centre de Santiago, setembre de l'any 2014. De sobte em pregunta com a afirmació: “podries escriure sobre les dones a les meves cròniques, Gigi, com el que vam fer amb “Cristal el teu cor”, l'obra de teatre”. Em parla del seu desig: que les dones de les cròniques tinguin un relleu dissenyat des d'una altra mà, una lectura propera, còmplice, des de la política dels afectes feminista. Em quedo pensant en el seu anhel ara que només reverberen les seves paraules com a ressò inacabable. Volia una lectura tenyida d'una complicitat com la insinuada a l'obra de teatre que havien muntat amb Claudia Pérez, Liliana García, Coca Rudolphy i Tatiana Molina, l'any 2008. Li vaig dir que sí, que podria ser, sense gaire entusiasme. Després parlem d'una altra cosa. El meu anhel en aquell temps era acompanyar-lo, escoltar-lo i explicar-lo. Estar amb ell, gaudir de la seva companyia malalta, dolguda, en moviment incessant. La seva proposta em va deixar un bon sabor a la boca. Sabia que ho faria. Va arribar el moment. Vaig acceptar des del seu desig. La seva veu ressona, com a cançó que mai no calla en aquest escrit per a ell, dedicat a la nostra complicitat i al desig interminable de crear en revolta.”