Marcel Proust escriu amb una diferència de cinc anys, de tres si ens atenim a la data del darrer «saló» publicat (1905) i el primer «pastiche» (1908), aquests dos conjunts de textos presidits per una idea absolutament diferent. Si els Salons pertanyen al món en què s'ha mogut la primera joventut de l'autor i on ha nascut el seu primer llibre, Els plaers i els dies (1896), a El cas Lemoine es tracta d'una gimnàstica de l'ofici de l'escriptura, d'un exercici d'anàlisi d'estils aliens a través d'un cas de crònica d'esdeveniments: l'estafa d'un Lemoine tal a la companyia de diamants més alta del món. Als Salons trobem un Proust lloançarer, que ressenya, sota pseudònim ia Le Figaro, actes socials d'aquest món aristocràtic amb què més tard saldaria comptes crítics en diferents volums de la recerca del temps perdut, la seva obra capital —a La parte de Guermantes i Sodoma i Gomorra sobretot, i tan acerbes com al viscontinià «Ball dels Caps» d'El tiempo recobrado—. A El cas Lemoine el jove enlluernat per aquest món trasnochado es torna cap al que vol que sigui el seu ofici, i utilitza el succés com a tema d'exercici literari i manera de canalitzar una innata disposició a la imitació de veus i gestos: narrar el cas a partir de l'esperit, les formes i fins i tot les expressions puntuals de determinats escriptors, admirats uns, com Flaubert o Saint-Simon, altres no tant, i en algun cas criticats, com passa amb el famós Sainte-Beuve, els plantejaments del qual negarà o discutirà durant tota la vida. Aquestes pàgines singulars presenten un Proust diferent i alhora reconeixible, delicat o irònic, però sempre seductor, acollit a la lucidesa i el proverbial virtuosisme de la seva prosa.