Entre 1989 i 1990, Alberto Fuguet va publicar al suplement “Wikén” d'El Mercurio una crònica setmanal que signava com a Enrique Alekán –un antiheroi aspiracional, però també un tipus danyat i sensible, com tots els seus futurs personatges– sobre la vida i la nit del Santiago d'aquells anys, on barrejava les aventures d'aquest prototípic yuppie amb els canvis que estaven passant a la societat xilena del final de la dictadura, un experiment a mig camí entre la ficció i la no ficció que es va anomenar Capitalinos. Aviat la columna va explotar: assenyalava discoteques, bars o restaurants que es posaven de moda; marcava polèmiques tendències per a l'època; i, com a conseqüència, al diari arribaven centenars de cartes d'amor o odi cap a aquest personatge. Al cap de poc de la fi d'aquestes columnes, es va publicar un llibre que les compilava, el que l'autor va intentar amagar perquè no competís amb Sobredosi –el seu “primer llibre oficial”–, que en aquells anys es va transformar en un fenomen de vendes i va tenir una polèmica recepció per part de la crítica, així com ho va fer després Mala onda, tots dos títols avui ineludibles en el panorama de la literatura llatinoamericana. Ara, trenta anys després, l'autor es reconcilia amb Alekán i publica la versió definitiva d'aquella selecció. A Enrique Alekán. Una novel·la per entregues, s'aprecia el germen de la contundent obra de Fuguet: un passeig pel Xile de finals dels vuitanta i principis de noranta, amb la Transició com a teló de fons i amb singularíssims viatges tant a Nova York com al Festival de Vinya.