L'arqueologia del saber constitueix un clàssic exercici foucaultià de pensar a contracorrent, de posar una barrera als llocs comuns de les ciències socials i d'establir nous camps de recerca a la cruïlla entre filosofia i història. El gran tema que planteja és la discontinuïtat en la història és a dir, la transformació, l'establiment de fenòmens de ruptures: "Per sota de les grans continuïtats del pensament, per sota de les manifestacions massives i homogènies d'un esperit o d'una mentalitat col·lectiva, per sota del tossut esdevenir una ciència que s'acarnissa a existir i a rematar-se des del començament, per sota de la persistència d'un gènere, d'una forma, d'una disciplina, d'una activitat teòrica, ara es tracta de detectar la incidència de les interrupcions".