(Text del llibre en castellà) La incorporació d'Alberto Cardín a el teixit intel·lectual barceloní coincideix simbòlicament amb laLey de reforma política aprovada per les Corts franquistes a la fi de 1976 que posava fi a el règim de el dictador mort. Alberto Cardín va ser, durant cinc anys (1977-1982), des dels seus primers textos a El Viejo Topo fins a les últimes columnes en el suplement «Dissidències», llaurada i al seu irremissible fama de polemista, una de les veus més sonades de la plana cultural alternativa. La duresa burlesca de les seves consideracions intempestives, la brillantor d'un discurs crític recolzat en la sospita i en la destrucció de la complaença presenten una de les vies menys promocionades de la Transició, la d'aquells que per construir un lloc millor apostar per l'incendi. L'oblit que pesa sobre Cardín és proporcional a la claredat amb què l'Espanya oficial segueix narrant-nos la seva història recent. La compilació dels tres poemaris que l'autor va publicar durant els cinc anys assenyalats -Paciència de la destinació, Menuts i Indículo de ombres- pretén elevar a document públic la memòria lingüística d'una figura tan estranya com necessària, i que retalla un paisatge vital no menys fascinant per on es van passejar noms com María Zambrano, José-Miguel Ullán, Leopoldo María Panero, Carles Hac Mor, José Alcrudo, Federico Jiménez Losantos i Eugenio Trías. Acompanyen els poemes un pròleg d'Ernesto Castro i una àmplia selecció de textos -de i sobre Cardín- que il·lustra la cultura d'uns dies assenyalats.