(Text del llibre en castellà) Els ionquis de Burroughs tampoc van a salvar-se, en això s'assemblen als que ens van tocar a nosaltres (als nostres) i als que han seguit. Carn d'indefensió, penya donant voltes pel carrer, pels bars, a veure què passa, a veure què troba. Robar a borratxos al metro, creure que s'han tret per sempre mentre es fiquen el definitiu. Perquè els ionquis viuen definitivament cada dia. Tota generació aporta els seus addictes. La que retrata Burroughs en aquesta novel·la és doblement supervivent, ja que la integra un personal que ha sortit viu (anava a posar indemne, quina ximpleria) de la Segona Guerra Mundial. Porten en els braços els seus propis camps de mines. És la confraria feta malbé que també apareix en altres títols d'aquests dies, per exemple en L'home de el braç d'or, la novel·la de Algren i la pel·lícula de Sinatra. Ionquis de camisa blanca i americana vella. Els nostres eren de xandall i ronyonera, bé, això va ser a al final, quan anaven consumits de el braç de les seves mares. Però quan vaig llegir aquesta novel·la encara portaven xucla i pegaven estrebades. En els ionquis de Burroughs, vull dir, en la seva manera d'explicar-ho, flueix una literatura que no serà la de Burroughs sinó la de la seva època. Burroughs seguida s'anirà a una altra escriptura, no va deixar-se atrapar més que per si mateix i pel que ja li té enxampat. Aquest llibre està més a prop dels seus amics que d'ell. El habita la gent d'A la carretera de Kerouac, i de l'Udol de Ginsberg. Però un ionqui no té amics, i Burroughs era un escriptor solitari.