Tercera novel·la de Blai Bonet després d’El mar (1958) i Haceldama(1959), Judes i la primavera conté, a més del miracle de l’eclosió del sexe i de Déu en la vida dels nois, una religiositat singular, dissident, que qüestiona la llei perquè “Jesús sabia que tot sovint les morals són homicides i es fan contra l’individu personal”. Salvador, jove fill de la vídua Maria, torna al poble on el seu pare va ser assassinat. L’agonia i la mort es transmuten en primavera: és la Setmana Santa, que el poble d’Hostili celebra amb el seu ple de cacics criminals, d’infants suïcides, d’adolescents inspirats. “El rostre d’en Salvador, trencat, llunyà, bonic, espantat d’ulls, trist, infantil, malmenat per la soledat, malaltís, inefable, ha mirat, un moment, l’aire, on començava de lluir la netedat de les primeres estrelles. Llavors has destriat que el seu rostre, com el dels personatges bíblics, vivia sempre davant el Senyor, que, fins i tot, si es penjava, es penjaria davant el Senyor.” Blai Bonet crea en les seves novel·les un món que comunica amb el de Pasolini i Faulkner, en què la bellesa neix de la impuresa. Una bomba que esclata avui en el text original inèdit, recuperat i restaurat per Nicolau Dols. Judes i la primavera a Llegir en cas d'incendi