Ja sé que no m'estimaves. O per expressar-ho amb la claredat que exigia Oxford: volies aprofitar-te de mi. Dels meus diners, de la meva antiga posició literària, de les meves amistats... Els teus poemes eren mediocres, l'aristocràtica bèstia que anomenes pare no et feia un penic, i la teva sola pretensió era tontejar amb la bellesa...» Amb aquestes àcides paraules es dirigeix ​​Oscar Wilde al seu antic amant Lord Alfred Douglas en la seva última conversa, que té lloc el 1898 en un vell cafè parisenc. És aquest un Wilde esparracat, deslluït i pobre, que malviu a l'exili després de complir condemna a la presó, i que no trigarà a morir a la misèria, oblidat del món. Només Luis Antonio de Villena, gran coneixedor del tema i amb un llenguatge tan audaç com sensible, podia recrear amb aquest mestratge l'amargor dels últims dies del gran poeta irlandès.