El descobriment d'aquestes vint-i-tres cartes enviades a una dama l'existència de la qual ignoràvem conforma una deliciosa novel·la epistolar. Marcel Proust ja patia l'incordi del soroll entre les parets folrades de suro del seu dormitori quan el doctor Charles D. Williams, dentista nord-americà, va traslladar la seva pròspera consulta al pis de dalt, al número 102 del bulevard Haussmann. Proust i Marie Williams, la dona del doctor, una dona culta i sensible de temperament artístic, aviat es convertirien en assidus corresponsals, rivalitzant en cortesia i estil. Les cartes tracten, sobretot, del soroll de les obres al pis dels Williams, que torturen Proust durant les hores de son i treball; però també de música, ja que la senyora Williams és una melomana apassionada i toca l'arpa, de roses, naturals i metafòriques, intercanviades amb les cartes, de la malaltia –la seva i la de la seva veïna– i de la soledat. Malauradament no tenim les cartes de la senyora Williams, però per les de Proust podem apreciar el refinament amb què s'hi expressava. En les respostes desplega totes les seves arts de seducció, fa brillar el seu humor, la seva cultura i el característic geni proustià per il·luminar el dolor. L'escriptor no només vol complaure una veïna que té la clau del silenci, sinó que també sent per aquesta altra reclusa autèntica simpatia, una forma d'afecte. El doctor Williams i la seva dona deixaran el bulevard Haussmann al mateix temps que Proust, que, obligat a mudar-se com a conseqüència de la venda de l'immoble, l'abandonarà el 31 de maig de 1919. Les seves últimes cartes s'han perdut, no sabem si en contenien una comiat apassionat o van virar al to convencional de les relacions formals. Ell i la senyora Williams es van veure en persona com a mínim una vegada, però no en va parlar mai amb ning