Sinopsis Marcel Proust (París, 1871- 1922). Proust es convertí aviat per als contemporanis en el personatge diletant i superficial (només en aparença), estimat de l'alta societat, que freqüentà assíduament i que féu objecte del seu estudi. Fruit d'aquesta primera època són Les plaisirs et les jours (1896), recull d'articles i assaigs. Cap al 1895 començà una llarga novel·la autobiogràfica, Jean Santeuil, que no el satisféu i que abandonà anys després (fou publicada el 1952). Però el seu estil peculiar es revelaria, primer, a través de les seves lectures (Sainte-Beuve, Saint-Simon) i sobretot gràcies a les traduccions de Ruskin que publicà a començament de segle. Ruskin li ensenyà de circumscriure la realitat metafòricament i també d'abordar-la a través del filtre de la sensibilitat (la metàfora és fonamental en l'estil proustià, i es forneix tant d'imatges sensorials com de plantes o animals, o de política o ciències, o de les belles arts, com la pintura i sobretot la música). El 1905, morts ja els seus pares, s'aïllà completament de la societat i començà la composició d'À la recherche du temps perdu. Agreujada la seva malaltia. Proust es dedicà, en una desesperada cursa contra la mort, al treball de preparació i correcció de les últimes parts (l'obra era ja totalment acabada).