V PREMI SANT CELONI DE POESIA 2007 PRÒLEG DE MÀRIUS SAMPERE «L'expressió del poeta Horaci "non si male et olim sic erit" ("no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor") serveix a Sònia Moll per titular el seu primer recull de poemes (editat per Viena i guanyador el 2007 del Premi Sant Celoni), atorgant-li un caràcter particular que ens ajudarà els lectors a trobar un nord en aquest descens, vellutat per la mà d'una veu madura i sàvia, però al capdavall terrible, pel que significa d'immersió en les entranyes i les esquerdes del patiment d'un ésser humà. El pecat i la redempció, les pors i les vergonyes, les paraules callades, el vertigen, la ira, totes són fites que va ensopegant al llarg del seu camí, que teixeixen una teranyina de dolor i d'impotència (al poema "L'aranya", diu que "se m'ensorra la llum/entre fils de l'aranya"). Al capdavall, però, i seguint el principi horacià que abans referia, la mateixa mirada extraviada pot trobar el camí per refer les passes, fins i tot abraçant el terror per donar-li la volta (en el mateix poema esmentat, "rere el tel, m'aprenc els mots que em dicten", "el retorn/és un camí inservible", i per tant, "l'aranya torna. M'agombola, aquest cop. M'hi abraço"). El camí sembla llarg i àrid (com el que segueix l'escarabat de la magnífica portada), però és a través de la poesia que es troba la bona direcció, a través d'envolar "els coloms/des de la torre de l'església/amb la certesa/de no enyorar-los" ("Redempció"), després d'admetre que "les coses que no dius obren escletxes/damunt la pell estoica". Dit d'una altra manera: les coses que fereixen només seran assumides i digerides (això sí, més enllà d'una comprensió impossible) a través d'un mecanisme que les desarmi i anul·li el component feridor. Aquest discurs, tan aparentment fred i mecànic exposat de forma teòrica, pren amb la paraula de la poeta barcelonina la forma d'imatges belles i trencadisses, tan fràgils com l'estat d'ànim que s'hi reflecteix: "Els vidres de la por/m'escampen a bocins/damunt l'estora" ("Por"). Per dur-ho a terme, la intemporalitat i els elements de la naturalesa hi ajuden, recolzats per una versificació musical i fluïda. Així, el contrast entre la fragilitat del discurs i la fermesa de la veu potencia encara més les qualitats de la seva poesia, duent-la cap a un lirisme que no necessita de cap efecte sentimental. El sentiment hi flueix amb naturalitat, com l'aigua entre les pedres del riu, i cau damunt l'ànima del lector, que no pot restar impassible davant tant de dolor i tanta bellesa barrejats amb una pinzellada tan delicada i poc evident.»