Les cartes parlen per si mateixes quant a l'amor, el caràcter inquisitiu i la constància. Encara que alguns aspectes de l'afecte i la dependència per part meva (i la de Neal) semblin ara histèrics, falsos o fets d'autoenganys, és evident la profunda bona voluntat mútua (“Quin és ara el tempteig còsmic?” “M'has de salvar ") que ha sobreviscut a l'amartelament eròtic, l'absència, la presó, l'errar pel món, els matrimonis i el desencís. »Ens vam veure molt als seixanta al Magic Bus de Ken Kesey. El 1967, després d'un llarg viatge des de Belligham, Wash (on tots tres dirigiem un curs de composició anglesa), Neal i jo vam passar una nit junts, nus, amb la seva noia de torn, en un hotel de Van Ness (San Francisco). La seva pell estava fna, gelada, suada, cadavèrica —conseqüència química de setmanes d'excessos amb amfetamines— i irritable. Crec que aquesta va ser la primera vegada que vaig sortir voluntàriament del llit compartit amb Neal, desesperat per fi; i vaig anar a passejar pel carrer, meditant sobre el miracle del mortífer destí que s'havia apoderat de l'anterior idealisme del meu romanç amb ell.» Allen Ginsberg : A més del seu caràcter modèlic com a heroi de la «generació beat» (d'ell es va servir Kerouac per construir el personatge central d'En el camí, Dean Moriarty), que és sobradament conegut, Neal Cassady va mantenir durant gairebé un quart de segle una menys airejada, ambigua i tempestuosa relació d'amor-sexe-amistat amb Alien Ginsberg, que apareix clarament reflectida, amb tots els seus alts i baixos, en aquesta correspondència treta a la llum per la seva vídua, Carolyn Cassady, i organitzada i anotada per Barry Gifford, amb un epíleg gairebé funerari del mateix Allen Ginsberg.