Als setze anys, Arthur Rimbaud (1854-1891) arriba a París el 1871 i es presenta als ambients parnasians amb un poema a la butxaca: "El vaixell ebri". Adolescent terrible, va arribar per destrossar-ho tot en només cinc anys. Amb un grapat de poemes i un sol llibre publicat en vida, Una Temporada a l'Infern, va destruir les bases de la poesia hereva de Baudelaire, va sembrar el desordre i la subversió més profunda a la lírica europea i es va alçar en model del poeta vident que cerca més enllà del sentit immediat de les paraules. Un altre llibre, Il·luminacions, completaria aquesta experiència de la totalitat en què Rimbaud va convertir la seva obra i la seva vida. I si el primer s'ofereix com el quadern d'un condemnat que transcriu la seva brutal i melodramàtica convivència amb Verlaine, el patriarca dels parnasians, Il·luminacions és una mena de cartilla de la vidència on l'il·luminat busca l'alliberament absolut. Realitat i vidència creen a l'obra de Rimbaud un llenguatge de tal potència iconoclasta que ha permès diferents lectures del seu imaginari: si els simbolistes van obrir aquests poemes a la recerca del desconegut, per als surrealistes va ser la subversió i la distància lluminosa entre les imatges que va fer de Rimbaud un dels seus pares fundadors