A Per on els Guermants (1920-1921), el jove narrador segueix perseguint, sense trobar-la, la seva "vocació invisible" d'escriptor. Tot i que va acumulant noves decepcions, el trobem més temperat, una mica menys introspectiu. Tornen a aparèixer els temes de l'amor com a "creació fictícia" i de les ambigües connexions entre sensibilitat i memòria, però aquesta vegada en un marc històric determinat pel furor antisemita que va produir el cas Dreyfus. El temible cronista de societat que sempre va ser Proust desplega aquí l'herència balzaquiana en tota la seva esplendor i impregna fins i tot la representació compassiva de la intimitat i el dolor.