El 1956 Jack Kerouac era un escriptor poc conegut que només havia publicat una novel·la d'estil convencional que no havia satisfet les seves ambicions. Havia enviat a diversos editors una altra novel·la, titulada En el camino, i havia aconseguit que li acceptessin, encara que l'editor volia purgar-la per fer-la presentable per al públic. A l'estiu de 1956 va sol·licitar un lloc de vigilant d'incendis forestals al capdamunt d'una muntanya (Pico Desolación) de l'estat de Washington. Tenia gairebé dos mil metres d'altitud, i Kerouac el va convertir en una talaia de l'univers. Tenia una concepció alliberadora del món, que combinava el budisme zen i un cristianisme a l'estil de Kierkegaard, i havia perfeccionat una teoria de la narrativa que explotava recursos de James Joyce i el surrealisme. La seva idea era descriure tot allò que concebia mitjançant associacions lliures que plasmava de manera espontània. Al capdamunt de Pico Desolación va parlar amb Déu, amb el passat, el present i el futur de la humanitat. Acabat el contracte, va baixar a la terra i es va dedicar a ser un pelegrí decebut que recorre el món com qui transita una terra estranya. Amb dosis idèntiques d'energia i humanitat, Ángeles de Desolación descriu aquesta errada plena de borratxeres i buit, que ja s'ha convertit en llegendària, per llocs com Mèxic, Nova York, Tànger, París o Londres, on es va trobant personatges després dels quals és fàcil reconèixer alguns dels seus companys de generació: Allen Ginsberg, Gregory Corso, William Burroughs o Neal Cassady. «Si calgués donar el Pulitzer de Novel·la al llibre més representatiu de la vida americana, jo hauria nominat Àngels de Desolació» (Dan Wake-field, The Atlantic). L'obra mestra perduda de Kerouac (Ellis Amburn). ↑ «Una de les obres més ambicioses de Kerouac» (Matt Theado).