Les cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va fer durant els anys 1979-1980 surten a la llum per primera vegada. Aquesta és la peça que faltava per comprendre la trajectòria intel·lectual de l'autora i la pulsió de l’independentisme i el feminisme en aquesta decisiva cruïlla històrica. «Contra tot mite fundacional», ens diu David Fernàndez, «aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l’aurora». Els textos de Marçal es poden llegir en molts aspectes com un mirall del temps que ens toca viure: l'estratègia per confrontar els Països Catalans, les desigualtats que pateixen les dones, la divisió de les forces independentistes, la «candidatura unitària de l'emigració» encapçalada per Jiménez Losantos... Tot és massa a prop per oblidar-ho tan ràpid. La inèrcia és això: oblit. I la de Marçal va ser una «lluita constant contra la inèrcia». «Amb la nostra derrota col·lectiva a l’esquena, avancem a poc a poc però sense aturall. D’aquest vell farcell en traiem la ràbia per tirar a terra la muralla, el petit orgull de saber que no hem estat del tot vençudes. Del nostre descobriment, d’adonar-nos que som una nació oprimida, ens ve la força per lluitar i per avançar».