“Avui l’Oriol ha de celebrar Sant Valentí per no disgustar el nòvio. Si fos una relació com Déu mana, li aclariria que ell celebra el Dia dels enamorats català: Sant Jordi, però no vol resultar desagradable amb una afirmació nacionalista que la història no necessita de moment. No és que el nòvio de l’advocat no sigui català, també ho és, però de Cornellà del Llobregat, concretament de Sant Ildefons, el barri del grup musical Estopa, coincidència que no omple el xicot d’orgull. Per això més val no recordar-l’hi com va fer l’Oriol quan es van conèixer,si bé el comentari els va permetre descobrir que, a més de l’atracció física, els unia el menyspreu pels germans Muñoz: xarnegos per un, garrulos per l’altre”. Dependent ben plantat per a hereu sobiranista és un melodrama descregut i alhora apassionat que, allunyant-se deliberadament del pensament correcte i bonista, ofereix una visió inusual de la societat catalana mitjançant la història d’amor entre un madur advocat catalanista – etern playboy de la societat civil- i un jove cornellanenc que renega dels seus orígens i desitja prosperar en la Barcelona burgesa i nostrada. Aquest conte de fades al revés, que podria passar per una versió iconoclasta d’Ultimas tardes con Teresa de Marsé, és també una nova versió del mite de Pigmalió. Així el romanticisme ingenu -però pràctic- del noi és propi de qualsevol Pretty Woman, d’igual manera que el seu català fonèticament accidentat remet a l’Eliza Doolittle de l’obra teatral, a qui calen unes classes d’anglès per desempallegar-se de l’accent cockney. Amb un llenguatge precís i dinàmic, però transcendent, Daniel O’Hara construeix una novel·la lúcida i explícita, premiada per la seva força i valentia. Un llibre que no ha deixat indiferent a qui l’ha titllat de “literatura degenerada”.